Els dos cantants més interessants que hi ha ara mateix en llengua catalana són també els dos més veterans, dos artistes extraordinaris que van començar la seva carrera fa ja quaranta-sis anys: Raimon i Francesc Pi de la Serra. Els seus impressionants recitals són una mostra del bon moment creatiu i interpretatiu pel qual passen aquests dos corredors de fons, que s'estimen més treballar amb rigor en el seu ofici que viure pendents de representar el paper que els pugui donar un major protagonisme mediàtic.

 Pi de la Serra, durant el concert de diumenge a l'Auditori de Girona. / Foto: EUDALD PICAS

Les obres d'aquests dos mestres universals de la cançó d'autor resisteixen el pas del temps com les dels grans clàssics, i incorporen composicions noves d'una originalitat i un pes enormes. No és estrany que Raimon i Pi de la Serra publiquin discos molt menys sovint que la major part dels seus col·legues. Com els bons pagesos, ja fa anys que només posen a la venda al mercat les collites que fan goig.

L'actuació de Pi de la Serra de diumenge a Girona, programada dins el Black Music Festival, va ser una autèntica lliçó d'energia, intel·ligència, sensibilitat i humor. Va aportar ingredients ben diversos i saborosos: passatges instrumentals de blues amb passió, retrats lúcids i crítics de mals de la societat d'aquest nou segle (Plurals, Abans de néixer, morir...), revisions brillants i renovadores de peces antigues impagables (La cultura, Una tarda qualsevol, L'home del carrer...), moments íntims dels que fan posar la pell de gallina (Suau, A poc a poc...), aclucades d'ull d'ironia fina (Quico, rendeix-te, amb música de sardana i text dit a través d'un megàfon), epigrames de Carles Fages de Climent resats en gregorià (Tramuntana epigramàtica)... Tot plegat, amanit amb el surrealisme delirant marca de la casa.

Mentrestant, continua sent quasi impossible sentir cantar Pi de la Serra a les ràdios i les televisions del país del quan fou mort el combregaren, i gairebé l'únic disc seu que es pot trobar a les botigues és l'últim, Tot. Ja se sap: són les fútils avaries de les barques sense rems dels artistes lliures que atemoreixen el poder perquè fan pensar. Escoltant la cançó Passen els anys, una de les més impactants del nou disc, és fàcil fer-se'n la idea: «Sembla mentida / com passen els dies, / els mesos, els anys, / però aquí estem. / Mig aturats / per fútils avaries / fetes del que som: / barca sense rems».

Està molt bé recordar Ovidi Montllor, que ja no hi és, però segurament l'artista d'Alcoi recomanaria als seus seguidors escoltar més el seu amic Pi de la Serra, que per sort encara hi és. Tota la resta és necrofília que no ajuda els artistes vius a tenir més motivacions per crear.