Final Apoteòsic pel Black Music Festival 2009
El grup va arribar a Salt des de Bilbao sense gairebé tenir ni temps per descansar. Però el que a priori es podia preveure com un concert de pur tràmit va acabar sent una demostració de força de gairebé dues hores i mitja en què el grup va quedar com a clar vencedor. Un concert a l'alçada del record que es té de la seva actuació, l'any 1993, a la barcelonina sala Zeleste.
Veure actuar Vernon Reid sobre l'escenari és tota una joia en brut. Sense ser escènicament espectacular, va demostrar amb els seus malabarismes sobre el mànec de la guitarra que encara li queda corda creativa per estona. Amagat sota un barret esportiu va deixar anar una energia musical que va renovant-se amb els anys; un fet que va quedar clar en totes i cadascuna de les cançons. I si el gruix musical el portava Reid, l'espectacle i la comunicació van sortir de la gola del vocalista Corey Glover, que en tot moment va estar buscant la comunicació amb el públic. Els altres dos companys del grup tampoc van quedar desmerescuts, amb un Will Calhoun convertint-se en una màquina del ritme darrere la seva bateria i un Muzz Skillings que amb el baix va aconseguir el moment de comunió amb el públic quan va baixar de l'escenari per fer un solo al mig de la platea.
En gairebé 150 minuts de música hi va haver moments per a tot, i no van faltar els grans èxits de la banda (Pride, Glamour boys, un Type amb un final amb adrenalina o el gran clàssic del seu repertori, Cult of personality) tot i que també s'hi van afegir moments innecessaris, com ara un llarguíssim solo de bateria, o instants inoblidables com quan el cantant i el baixista van haver d'improvisar el Talking ‘bout a revolution, de Tracy Chapman, mentre el bateria canviava un pedaç trencat del seu instrument. A nivell de versions, entre improvisacions i lectures del guió, també van sonar Baby please don't go, de Big Joe Williams, Papa was a rollin' stone, dels The Temptations, i un Should I stay o should I go, de The Clash, que va cloure la nit amb el cantant enfilat a les barres de La Mirona i amb tot el públic que omplia la sala derrotat als seus peus.
El grup del guitarrista David Muñoz, els Gnaposs, van ser els encarregats d'encetar la nit, presentant les cançons del seu tercer disc, Outsider, així com una versió ben amarada de funk del clàssic Day Tripper dels Beatles."
CULT OF PERSONALITY
PAPA WAS A ROLLING STONE
BABY PLEASE DON'T GO / MEMORIES CAN'T WAIT
WHICH WAY TO AMERICA